Dimonis de mitjanit,
d’Emili Gil,
un poemari iniciàtic (1a part)
un poemari iniciàtic (1a part)
André
Sion
París,
dimecres 6 de febrer de 2019
Fa
just tres dies que va arribar el poemari Dimonis
de mitjanit a la meva residència de Montmartre. Com tots els llibres
d’Emili Gil, aquest també és guarnit amb el pentacle, el segell salomònic, un
senyal indefugible que indica que el contingut del volum conté algun tret
esotèric, exotèric com a mínim. I, en aquest cas, el buc d’ambdós adjectius és
prou potent.
PRELIMINARS
I DEDICATÒRIES
D’entrada,
i deixant de banda les lectures i interpretacions que podem fer del dibuix de
la coberta (una bella i colpidora obra de Josep Maria Prades -http://artprades.blogspot.com- que, com he sabut
recentment, ha estat utilitzada per Petra Greule en unes classes d’art-teràpia),
Emili Gil dedica el llibre a La Venus d’Illa del Riberal, de Prosper de Mérimée
(1803-1870), una referència ben explícita al relat La Vénus d’Ille (1837), que clarifica la toponímia pròpia, i sovint
perduda en l’oblit (substituïda per l’afrancesada Ille-sur-Têt), de Catalunya.
Prosper de Mérimée, amant de les històries de Sir Walter Scott i Aleksandr
Puixkin, endemés de ser un dels primers traductors del rus al francès i un
entusiasta de la història, el misticisme i tot allò ignot, va jugar un paper força destacat,
com a inspector general de monuments històrics, per a recuperar molts monuments
d’allò que avui es denomina patrimoni.
El poemari també és dedicat al poema «Els amants», del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), un dels renovadors de la poesia catalana contemporània —comparat per Joan Fuster amb Ausiàs March (1400-1459) i Joan Roís de Corella (1435-1497) (1)—, especificant alhora la interpretació que en va fer Ovidi Montllor (1942-1995), unes persones que, malgrat totes les dificultats que tingueren en la vida, persistiren en una lluita incansable cap a l’ideal, amb uns valors humans que actualment continuen vigents.
Tot
seguit l’autor dedica el llibre a la figura mítica de l’Alquimista,
concretant-ne, emperò, la seva plasmació en l’obra de Josep Palau i Fabre
(1917-2008), un autor polifacètic, autodidacta i un dels màxims experts, a
nivell mundial, de l’obra de Picasso. Autor, entre altres obres, de Poemes de l’Alquimista (1952) i dels
reculls de relats Contes despullats
(1983), que, tot i que l’obra és diferent, personalment em remet a Mon coeur mis à nu (1887), de Charles
Baudelaire, i La tesi doctoral del diable
(1984), que conté alguns contes molt punyents, amb una forta càrrega emocional
i fondària humana. Al poema «Simfonia acabada» (pàgina 97) Emili Gil l’esmenta
de nou, bo i destacant els versos de «La sabata» de Josep Palau i Fabre.
A
Dimonis de mitjanit s’evoca de nou la
Catalunya del Nord, o Catalunya Nord, quan
l’autor dedica també el poemari a la cançó «Jo sé» de Jordi Barre (1920-2011),
un cantant nascut a Argelers de la Marenda (un altre poble del qual sovint es
bescanvia el nom correcte per l’afrancesat Argelers-sur-mer), i que en la cançó
suada dita parla de les malvestats quotidianes i del sobreviure diari,
declarant, malgrat tot, «que encara jo vull viure, que encara vull cantar, que encara jo vull riure, que encara vull
estimar». Perquè el temps és vida; que no ens enganyin amb l’or i d’altres
nicieses. Al poema «A l’Absenta» (pàgina 35) Emili Gil pren una part de la
cançó Tant com me quedarà com a
homenatge a Jordi Barre, traspassat a Pontellà, al Rosselló.
I les dedicatòries es clouen amb un esment a la sargantana d’Antoni Gaudí, la que hi ha al Park Güell de Barcelona, que segons alguns estudiosos és un drac, però que sigui quina sigui la bèstia concreta representada és, en abstracte, el procés de transformació de la Gran Obra; sigui la dels Alquimistes o la del Gran Arquitecte (o totes dues, que n’és una, al capdavall).
I les dedicatòries es clouen amb un esment a la sargantana d’Antoni Gaudí, la que hi ha al Park Güell de Barcelona, que segons alguns estudiosos és un drac, però que sigui quina sigui la bèstia concreta representada és, en abstracte, el procés de transformació de la Gran Obra; sigui la dels Alquimistes o la del Gran Arquitecte (o totes dues, que n’és una, al capdavall).
Qui estigui interessat en adquirir
Dimonis de mitjanit
ho pot fer escrivint a
absentagil@yahoo.es
o bé contactant amb l'autor
a la pàgina de facebook
d'Emili Gil
(1) Pròleg de Joan Fuster al poemari Recomane
Tenebres. L’Estel, 1972.