Ressenya de
París, una guia màgica,
PER PERE-PAU ALONSO i MONTSENY
París, una guia màgica, d’Emili
Gil, és una obra que transcendeix la noció tradicional de guia turística per a oferir
al lector un recorregut profundament simbòlic, cultural i esotèric per la
capital francesa. Lluny de proposar un itinerari convencional, el llibre
desplega un relat on el misteri, la història i l’imaginari ocult de «la ciutat
de la llum» es fusionen en una experiència única que combina el rigor
documental amb una prosa evocadora i suggeridora.
Aquest text es presenta, des del pròleg,
com a una obra híbrida, a cavall entre l’assaig, la narrativa històrica i la
literatura de viatges, que no només convida a descobrir els espais físics de
París, sinó també els seus racons invisibles, els seus mites i llegendes, i els
ecos que hi ressonen des de la memòria cultural i espiritual de la ciutat.
Introducció:
París com a epicentre simbòlic
Des de l’inici, París, una guia màgica
posa de manifest el rol únic de París com a ciutat símbol. Gil explora l’aura
cultural i mítica de la ciutat no com un simple destí turístic, sinó com un
escenari viu que encarna els somnis, les pors i les aspiracions humanes.
Aquesta perspectiva permet situar l’obra en un context que va més enllà del
pragmatisme funcional de les guies de viatge i la converteix en un estudi
cultural profundament original.
El text planteja París com un palimpsest
on les capes de significació històrica, artística i esotèrica es superposen,
donant lloc a una visió rica i multidimensional de la ciutat. Aquesta idea
s’articula des de la premissa que la ciutat és, alhora, una creació humana i un
espai amb vida pròpia, on la història i la màgia interactuen constantment.
Màgia
i esoterisme: París com a escenari d’allò ocult
Un dels elements més distintius del llibre
és la seva exploració de l’esoterisme a París. Gil aprofundeix en l’associació
de la ciutat amb l’ocultisme, destacant llocs emblemàtics com Notre-Dame, el
barri del Marais i els passadissos subterranis de les catacumbes. Aquest
enfocament no només rescata un aspecte sovint menystingut de la història de
París, sinó que també ofereix una perspectiva fresca sobre la ciutat com un
espai on la realitat visible es troba constantment amb l’invisible.
La investigació sobre l’alquímia, les
societats secretes i les figures històriques relacionades amb el misteri, com
Nicolas Flamel, dota el text d’una dimensió cultural fascinant. Gil s’endinsa
en les connexions entre la topografia de París i la seva rica tradició
esotèrica, plantejant que la ciutat és, en certa manera, un gran talismà viu.
Història
cultural i espiritual
El llibre també destaca per la seva
atenció a la història cultural i espiritual de París. Lluny de centrar-se
exclusivament en els grans noms de la literatura i l’art que han deixat
empremta a la ciutat, Gil rescata figures menys conegudes i espais oblidats,
establint així un diàleg amb les capes menys evidents de la seva memòria
històrica.
Aquesta exploració inclou esdeveniments
històrics marcats pel sobrenatural, com l’impacte de la Pesta Negra, o la
Revolució Francesa, en la construcció de mites col·lectius. Això enriqueix el text
amb una perspectiva que posa en relleu com la història oficial sovint està
impregnada d’elements irracionals i espirituals, que habitualment no
s’expliquen ni a les escoles, ni enlloc.
París
com a espai narratiu
Des de la publicació de la novel·la Tenebra
(2014), tothom sap que Gil concep París com un espai narratiu en si mateix. De
fet, París, una guia màgica és un complement excel·lent de la novel·la.
Per a l’autor, la ciutat no és només un escenari per als seus textos, sinó una
protagonista activa, amb racons i monuments que expliquen històries pròpies.
Des dels carrers empedrats del Quartier Latin fins als grans bulevards
haussmanniens, cada lloc adquireix una dimensió quasi literària, poblada per
espectres del passat i significats simbòlics. Aquesta concepció, que també
adopta, si més no de tant en tant, en París, una guia màgica, converteix
el lector en l’explorador d’un relat viu i fluid, que va més enllà l’espai
físic.
Prosa
evocadora i documentada
El text destaca per una prosa que
aconsegueix ser simultàniament evocadora i acadèmica. Gil equilibra amb mestria
l’atenció al detall històric, documental i documentat, amb una expressivitat
que atrapa el lector. Les descripcions dels llocs i les anècdotes estan
impregnades d’una fascinació evident per la matèria que tracta, fet que es
tradueix en una lectura captivadora.
Un
format híbrid
L’estructura del llibre no segueix l’ordre
tradicional d’una guia turística. En lloc de divisions geogràfiques o
temàtiques lineals, París, una guia màgica es construeix com un mosaic
d’episodis i reflexions que s’entrellacen. Aquesta fragmentació reflecteix
l’esperit polièdric de París, on cada racó amaga històries que s’entrecreuen i
se superposen.
Aquest format, doncs, que pot desconcertar
el lector que busqui una guia més convencional, reforça la naturalesa simbòlica
i personal de l’obra, convidant a una lectura meditativa, profunda, rica i, per
tant, més utilitària a l’hora de visitar els indrets assenyalats.
Alguns
llocs emblemàtics i la seva reinterpretació
1) Notre-Dame:
el cor espiritual de París
Notre-Dame, un dels espais més destacats
del llibre, és presentada no només com a una icona arquitectònica, sinó com a un
centre espiritual i esotèric. Gil examina les seves connexions amb l’alquímia,
la numerologia i les tradicions hermètiques, oferint una lectura alternativa de
la catedral que transcendeix el seu valor històric i artístic.
2) La
Tour Saint-Jacques: un far alquímic
La Tour Saint-Jacques, que s’alça
solitària a les Halles, és reinterpretada per Gil com una columna vertebral
simbòlica de la ciutat. Originàriament part d’una església destruïda durant la
Revolució Francesa, aquesta torre no només és un monument arquitectònic, sinó
també un emblema de la tradició alquímica i espiritual de París. La seva
connexió amb el filòsof i alquimista Nicolas Flamel la converteix en un lloc
carregat de significació oculta, un espai on convergeixen els misteris de
l’univers i el desig humà de superar els límits materials.
3) Les catacumbes:
el París subterrani
Les catacumbes ocupen un lloc destacat al
llibre, representant el costat fosc i inquietant de la ciutat (no oblidem que a
Tenebra hi tenen una gran importància). A través d’unes explicacions que
combinen la història i la mitologia, l’autor explora com aquest laberint de
túnels subterranis simbolitza els abismes de la consciència col·lectiva de
París, un espai on el passat roman literalment soterrat.
4) La
columna astrològica: un vestigi de saviesa antiga
La columna astrològica és un altre punt
emblemàtic que Gil analitza amb detall. Aquesta estructura aparentment
ornamental és llegida per l’autor com un símbol de l’aspiració humana per
comprendre els cicles celestials i el seu impacte en la vida terrenal. Gil ressalta
com aquesta columna, amb els seus signes i lectures simbòliques, reflecteix
l’equilibri entre la ciència i l’esoterisme, convertint-se en una manifestació
física de la connexió de París amb els misteris còsmics.
5) Els
convulsionaris de Saint-Médard: fervor i descontrol
El cementiri de Saint-Médard, conegut per
les misterioses pràctiques dels convulsionaris al segle XVIII, és un altre lloc
assenyalat en l’obra. Gil explora com aquest fenomen religiós de fervor extrem,
amb convulsions i suposades curacions miraculoses, s’inscriu en el substrat místic
de la ciutat. El cementiri, i l’església annexa, esdevenen símbols d’una
espiritualitat fora de control, que desafia les normes establertes i es mou en
els límits de la fe i l’heretgia. Aquest episodi històric il·lustra com París
és un espai de raó i llum, i al mateix temps, un escenari d’irracionalitat i
misteri.
6) Els
tres grans cementiris de París: Père-Lachaise, Montparnasse i Montmartre
Gil analitza amb profunditat el paper dels
tres grans cementiris de la ciutat. Aquests indrets d’enterrament emergeixen
com autèntics paisatges de la memòria col·lectiva, on s’entrellacen la història,
l’art, la ciència i la màgia.
El fossar del Père-Lachaise és interpretat
com un jardí de la mort i de la glòria, on reposen figures tan icòniques com
Oscar Wilde, Edith Piaf, Allan Kardec, Colette, Jim Morrison, Amadeo
Modigliani, Paul Éluard i Théodore Géricault, entre molts altres. Gil ressalta
com aquest espai és, en realitat, un museu a l’aire lliure, una representació
monumental del passat que uneix l’admiració pel geni humà amb la consciència de
la seva mortalitat.
Montparnasse, per la seva banda, es
presenta com un cementiri íntim, potser més vinculat als cercles intel·lectuals
i artístics. Amb noms com Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Charles
Baudelaire, Guy de Maupassant, Serge Gainsbourg, Samuel Beckett, i moltíssims
més, el mortuori exemplifica l’esperit existencialista i el qüestionament del
sentit de la vida.
Montmartre és explorat com un espai que
reflecteix el caràcter bohemi i creatiu del barri que li dóna nom. En aquest
cementiri reposen figures com Stendhal, Gautier, Charcot, Dalida i Degas, i Gil
subratlla com les tombes esdevenen una extensió del mateix esperit
d’experimentació i llibertat que va caracteritzar Montmartre durant els seus
anys daurats.
Els tres cementiris són uns veritables
territoris simbòlics que encapsulen els diversos aspectes de l’ànima parisenca:
la grandesa, la introspecció i la creativitat desenfrenada.
7) Els
cafès i les places: espais d’introspecció i revolució
París, a més, és retratada com un lloc de
trobada, reflexió i acció. Els cafès i les places esdevenen escenaris d’idees
revolucionàries, d’intercanvi cultural, però també espais de solitud i
recolliment. Gil aconsegueix transmetre la doble naturalesa d’aquests llocs com
a punts d’encreuament entre la quotidianitat i l’excepció.
Un
diàleg amb la tradició literària
L’obra està impregnada d’un diàleg
constant entre la tradició esotèrica i la tradició artística. Gil cita figures
com Baudelaire, Nerval i Apollinaire, que han mitificat París com un lloc de
transformació interna i estètica. Aquesta intertextualitat enriqueix el text,
el converteix en una invitació a redescobrir la ciutat des de la perspectiva
dels seus creadors més il·lustres.
París
com a microcosmos universal
Un dels assoliments més notables del
llibre és la seva capacitat per utilitzar París com un microcosmos de la
condició humana. Gil mostra com la ciutat, amb les seves contradiccions i
paradoxes, encarna les tensions entre la modernitat i la tradició, la raó i
l’instint, el sagrat i el profà.
Un
llibre singular en el gènere de les guies
París, una guia màgica es desmarca
de les guies tradicionals per la seva ambició conceptual i estilística. Això la
fa una obra més propera a l’assaig literari i a les denominades guies
sentimentals, que no pas al manual pràctic, oferint un enfocament que apel·la a
un públic culte i interessat en la dimensió oculta de la ciutat.
En un moment en què les guies de viatge
tendeixen a ser dominades per una orientació funcional, l’obra de Gil
representa un retorn a la tradició humanística de la literatura de viatges.
Aquesta obra no només informa, sinó que inspira, convidant a una contemplació
més profunda i reflexiva de París.
En síntesi, París, una guia màgica
és una obra que transforma la noció de guia de viatges en una exploració
cultural, històrica i esotèrica. Emili Gil ens ofereix un retrat inusual i
captivador de París, una ciutat que aquí es revela com un ésser viu, amb capes
de significació que es despleguen infinitament. Aquesta obra és un exemple
brillant de com la literatura pot convertir un lloc físic en un espai de somni
i reflexió, convidant el lector a redescobrir una ciutat, i alhora, la seva
pròpia relació amb el món visible i invisible.
Pere-Pau
Alonso i Montseny
Sabadell,
27 de desembre de 2024
