París, una guia màgica

dijous, 7 de maig del 2020

Jules Verne, Tivissa i Amiens

JULES VERNE

Tivissa i Amiens

Assegut a la tomba de Jules Verne, al cementiri de la Madeleine

Jules Verne, Tivissa i Amiens

és un llibre en el qual Emili Gil reuneix tres articles diferents:

«Jules Verne. Cap a la immortalitat i l'Eterna Joventut»,

«Tivissa. Extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics» i

«Un viatge a Amiens. Crisàlides, trens, laberints, realitats».

el volum, amb una coberta de Miquel Rof,
es complementa amb els annexos:

Cronologia abreujada de Jules Verne

Publicació dels «Viatges extraordinaris», en vida de Jules Verne

Publicació d'obres pòstumes en format llibre

Breu bibliografia sobre l'obra de Jules Verne

Breu bibliografia de tebeos inspirats en l'univers de Jules Verne

Limitada, però xamosa, llista de pel·lícules inspirades en l'obra de Jules Verne

L'autor ens explica que «fa un grapat d’anys vaig començar a rellegir part de l’obra de Jules Verne, perquè tenia la intenció d’escriure’n un article (Jules Verne: cap a la Immortalitat i l’Eterna Joventut!). Mentre acumulava dades sobre la seva vida i obra se’n va fer obvi que havia d’anar a la ciutat on l’escriptor havia passat la seva darrera trentena d’anys: Amiens, a uns 130 quilòmetres al nord de París».

Andanes de l'estació de tren d'Amiens

Al mateix temps que Emili Gil investigava sobre Jules Verne i llegia allò que l’alquimista Fulcanelli havia escrit sobre la catedral d’Amiens a Le Mystère des cathédrales (El misteri de les catedrals, 1926), va iniciar la redacció d’un text al voltant de Tivissa (la Ribera d’Ebre) i dels fets més o menys estranys que s’hi relacionen (Tivissa: extraterrestres, túnels misteriosos, enigmes prehistòrics).

El fet és que, -continua explicant l'autor- «en descobrir un missatge trobat per la policia al baixador de Torrebonica en el cas dels «suïcides de Terrassa», que està relacionat amb Tivissa i els ovnis, em vaig adonar que hi havia «alguna cosa» que em deia, de nou, que havia d’anar a Amiens. El missatge en qüestió és aquest: «RASDI & AMIEX, Rastreadores del Infinito, Amigos de Inteligencias Extraterrestres». Es va trobar escrit en una targeta que duien al damunt els dos suïcides».

Tivissa

L'autor de seguida, avesat com estava a jugar mentalment amb les paraules i lletres (per allò dels anagrames vernians), va llegir, en aquelles sigles, dots mots ben clars: radix (arrel, en llatí) i Amiens.

Salve, radix!, com a l’Ave Regina. Salve, arrel d’on la llum brilla (o brolla) damunt del món. Mare de Déu, Reina del Món, arrel primera de totes les coses.

Radix Amiens.

Arrel Amiens.

Façana principal de la catedral d'Amiens

Va ser, confessa Emili Gil, «un impuls arrauxat, una idea esbojarrada sense cap mena de base lògica, com a mínim a priori. Després ho vaig racionalitzar, i em vaig adonar que encaixava prou bé».

I tot seguit ens ho explica amb prou detall:

»A veure: els mots radix i Amiens es confegeixen amb totes les lletres, sense utilitzar dues vegades la mateixa, de les sigles RASDI & AMIEX, menys la «n» d’Amiens. Hi manca la «n». On és? Doncs al bell mig del símbol &, que sincretitza l’«and» anglès. Aquí hi vaig trobar la «n» que em faltava.

»Anem una mica més enllà: RASDI = 5 lletres. AMIEX = 5 lletres. I, al mig AND = 3 lletres. Total 13 lletres. Dotze apòstols i el messies = 13. 1+3 = 4. La Quadratura del Cercle. 4 = 2+2.

»Si substituïm l’AND pel símbol & i el considerem una lletra obtindríem 11 lletres. 1+1 = 2. La Dualitat. També vaig advertir que la «n» d’«and» exercia d’eix ja que RADIX + A = 6; N fent d’eix; i D + AMIEX = 6. La N, doncs, feia de 7, de clau de volta.

»Si invertim l'ADN tenim DNA, que no són sinó les sigles angleses per a designar l'ADN (Deoxyribonucleic acid). I, ja posats en aquest dedal d'intuïcions, per què no fer analogismes entre Radix Mundi (Arrel del Món) i Rex Mundi (Rei del Món)? Són equivalents o bé contraris, els conceptes?

El pentacle invertit al bell mig de la rosassa nord de la catedral d'Amiens

»Com és que Jules Verne havia titulat una de les seves novel·les Maître du Monde (Amo del món, 1904)? Tenia res a veure amb el Rex Mundi, el Déu Venjador de l’Antic Testament, o sigui: el Satanàs dels càtars? O no, i allò a què es referia era ben bé al contrari? O a l’origen del món, d’allà on brollen totes les coses, idea que ens aproparia al simbolisme d’Isis? Amor-Roma? Efectes espills, com a la novel·la Le Sphinx des glaces (L’esfinx dels gels —o dels miralls—, 1897), de Jules Verne?».

Si voleu saber més coses, haureu de llegir el llibre.

Llegint a Jules Verne, a la seva tomba del cementiri de la Madeleine

Qui estigui interessat en adquirir
Jules Verne, Tivissa i Amiens

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

dimecres, 6 de febrer del 2019

Un poemari iniciàtic

Dimonis de mitjanit, d’Emili Gil,
un poemari iniciàtic (1a part)

André Sion

París, dimecres 6 de febrer de 2019

Fa just tres dies que va arribar el poemari Dimonis de mitjanit a la meva residència de Montmartre. Com tots els llibres d’Emili Gil, aquest també és guarnit amb el pentacle, el segell salomònic, un senyal indefugible que indica que el contingut del volum conté algun tret esotèric, exotèric com a mínim. I, en aquest cas, el buc d’ambdós adjectius és prou potent.

PRELIMINARS I DEDICATÒRIES

D’entrada, i deixant de banda les lectures i interpretacions que podem fer del dibuix de la coberta (una bella i colpidora obra de Josep Maria Prades -http://artprades.blogspot.com- que, com he sabut recentment, ha estat utilitzada per Petra Greule en unes classes d’art-teràpia), Emili Gil dedica el llibre a La Venus d’Illa del Riberal, de Prosper de Mérimée (1803-1870), una referència ben explícita al relat La Vénus d’Ille (1837), que clarifica la toponímia pròpia, i sovint perduda en l’oblit (substituïda per l’afrancesada Ille-sur-Têt), de Catalunya. Prosper de Mérimée, amant de les històries de Sir Walter Scott i Aleksandr Puixkin, endemés de ser un dels primers traductors del rus al francès i un entusiasta de la història, el misticisme i tot allò ignot, va jugar un paper força destacat, com a inspector general de monuments històrics, per a recuperar molts monuments d’allò que avui es denomina patrimoni.

El poemari també és dedicat al poema «Els amants», del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), un dels renovadors de la poesia catalana contemporània —comparat per Joan Fuster amb Ausiàs March (1400-1459) i Joan Roís de Corella (1435-1497) (1)—, especificant alhora la interpretació que en va fer Ovidi Montllor (1942-1995), unes persones que, malgrat totes les dificultats que tingueren en la vida, persistiren en una lluita incansable cap a l’ideal, amb uns valors humans que actualment continuen vigents.

Tot seguit l’autor dedica el llibre a la figura mítica de l’Alquimista, concretant-ne, emperò, la seva plasmació en l’obra de Josep Palau i Fabre (1917-2008), un autor polifacètic, autodidacta i un dels màxims experts, a nivell mundial, de l’obra de Picasso. Autor, entre altres obres, de Poemes de l’Alquimista (1952) i dels reculls de relats Contes despullats (1983), que, tot i que l’obra és diferent, personalment em remet a Mon coeur mis à nu (1887), de Charles Baudelaire, i La tesi doctoral del diable (1984), que conté alguns contes molt punyents, amb una forta càrrega emocional i fondària humana. Al poema «Simfonia acabada» (pàgina 97) Emili Gil l’esmenta de nou, bo i destacant els versos de «La sabata» de Josep Palau i Fabre.

A Dimonis de mitjanit s’evoca de nou la Catalunya del Nord, o Catalunya Nord, quan l’autor dedica també el poemari a la cançó «Jo sé» de Jordi Barre (1920-2011), un cantant nascut a Argelers de la Marenda (un altre poble del qual sovint es bescanvia el nom correcte per l’afrancesat Argelers-sur-mer), i que en la cançó suada dita parla de les malvestats quotidianes i del sobreviure diari, declarant, malgrat tot, «que encara jo vull viure, que encara vull cantar, que encara jo vull riure, que encara vull estimar». Perquè el temps és vida; que no ens enganyin amb l’or i d’altres nicieses. Al poema «A l’Absenta» (pàgina 35) Emili Gil pren una part de la cançó Tant com me quedarà com a homenatge a Jordi Barre, traspassat a Pontellà, al Rosselló.

I les dedicatòries es clouen amb un esment a la sargantana d’Antoni Gaudí, la que hi ha al Park Güell de Barcelona, que segons alguns estudiosos és un drac, però que sigui quina sigui la bèstia concreta representada és, en abstracte, el procés de transformació de la Gran Obra; sigui la dels Alquimistes o la del Gran Arquitecte (o totes dues, que n’és una, al capdavall).

Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

(1) Pròleg de Joan Fuster al poemari Recomane Tenebres. L’Estel, 1972.

dissabte, 2 de febrer del 2019

Dimonis de mitjanit

DIMONIS DE MITJANIT

Coberta del llibre Dimonis de mitjanit

Dimonis de mitjanit és el primer poemari sencer que es publica d'Emili Gil, un autor guardonat amb el Premi Extraordinari de Poesia Visual (Reus, 2017) i amb els Jocs Florals de la Ginesta d'Or (Perpinyà, 2018), entre d'altres, que ja havia participat en llibres que apleguen antologies líriques de diversos autors: Poesia noranta (1997), Poesia 2000 (2001) i Dibuixant poemes (2016).

Dibuix original de Josep Maria Prades (Ju Prades)

Coincidint amb el cinquantè aniversari de l'escriptor senienc va ser el seu desig encarregar la coberta a un altre artista de la Sénia, en aquest cas ben reconegut, premiat i prestigiat en el cercle de la pintura contemporània: en Josep Maria Prades, també conegut amb el pseudònim artístic de Ju Prades (http://artprades.blogspot.com).

Carassa «L'esperit dels Tres Castells», d'Artur Cañigueral

Dilluns 18 de juny de 2018, quan Emili Gil era en ple procés de selecció, estructuració i poliment dels versos que havien de conformar el llibre Dimonis de mitjanit, va rebre aquesta fotografia d'una escultura d'Artur Cañigueral, acompanyada d'una breu nota de l'escultor (també senienc):

«a l'insigne escriptor i poeta Emili Gil de la Sénia»

Josep Maria Prades va dibuixar la coberta el mes de setembre de 2018, ignorant la carassa d'Artur Cañigueral; tots tres quedaren ben perplexos en adonar-se de la semblança i paral·lelisme «casual» d'ambdós rostres. La Màgia (sí, amb majúscula) hi havia intervingut.

Els Tres Castells vistos des de la zona dels Carxols

Com bé diu Isona Foix, «al peu dels Ports existeix una serralada anomenada els Tres Castells. I parlem de poesia, no només de geografia, geologia i topofília, que també, perquè en la lírica d’Emili Gil tot plegat conforma un conjunt artísticocultural indissoluble, al voltant de tres eixos fonamentals, i vitals, de l’autor: la Sénia, Barcelona, París, que bé podrien ser els tres dimonis que constitueixen la base del present poemari, Dimonis de mitjanit».

Trobeu les 7 diferències?

Eren, doncs, tres seniencs (Artur Cañigueral, Josep Maria Prades, Emili Gil), amb tres formes d'expressió artística diferents (escultura, pintura, lírica) que, més o menys per desig de l'atzar es reunien en l'elaboració d'un petit volum de poesia que conté força simbologia numèrica (la del 3 és evident, però n'hi ha d'altres) i vital.

Contracoberta de Dimonis de mitjanit

Al parer del poeta gironí Jaume Carbó, «Dimonis de mitjanit és una via ideal per endinsar-nos en l'imaginari d'Emili Gil, si encara no heu llegit cap de les seves novel·les o contes. Com no podia ser de cap altra manera, dins de les seves pàgines hi ha foscor, sordidesa i fascinació per la mort però també l'esperit vitalista i renovador dels escriptors de principi segle XIX. Aquest poemari no és per a infants ni adolescents que busquen respostes poètiques als seus dubtes, o de gent que cerca el confort d'uns mots dolços o sensiblers. No pas, amics: és una sendera en la qual ens acompanyen vells dimonis, com ara Poe, Vinyoli, Cioran, Bukowsky, Piaf, Ruyra... Un camí potser inquietant i entenebrit però també roent, abundant i imaginatiu, com ho és aquest món, tot allò viscut i aquell que hem de viure encara...».

Carassa d'un dimoni de la Patum de Berga

Aquest recull de poemes és, segons el seu autor, una mena de «testament o llegat líric dels meus primers cinquanta anys; a partir d'ara és com renéixer de nou». P. G. i Esteve, una poetessa occitana que viu al sud, al País Valencià, opina que «la poesia d'Emili Gil és una bafarada d'aire fresc en la decadència cosmopolita general, i en la tendència globalitzadora particular, que somou les bases academicistes líriques, no pas a partir de termes estilístics o retòrics, ni de mètriques i versificacions més o menys estrambòtiques, sinó a través del símbol i del mite més directes, que arriben com fletxes enverinades d'Eros als no-cors dels lectors».

Qui estigui interessat en adquirir

Dimonis de mitjanit

ho pot fer escrivint a

absentagil@yahoo.es

o bé contactant amb l'autor

a la pàgina de facebook

d'Emili Gil

Dimonis de mitjanit compta amb el suport moral de

dimarts, 20 de novembre del 2018

Catalunya: indrets màgics

Catalunya: indrets màgics

Catalunya: indrets màgics és una col·lecció de set quaderns que tracten, cadascun d'ells, sobre el folklore, llegendes i fets paranormals dels llocs indicats.

Estan consagrats, respectivament, a:

1. Banyoles

2. El bosc de Savassona

3. Miravet

4. Pratdip

5. Tivissa

6. La Sénia

7. Girona

El preu de cada quadern és de 10 euros.

Si esteu interessats en adquirir-ne cap

podeu escriure a

absentagil@yahoo.es

o bé a la pàgina de facebook d'Emili Gil

Cartell de la presentació a Barcelona de la col·lecció «Catalunya: indrets màgics», dimecres 23 de novembre de 2016, a les 19.00 h., a la floristeria «El balconet de Sants» (Rambla del Brasil 40, bis. Metro: Badal). S'oferí un tastet de «L'Elixir de Llarga Vida» a tots els presents, elaborat amb elements naturals i seguint la tradició de les bruixes catalanes.

Més enllà del Bé i del Mal

QUADERNS
MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL

Els «Quaderns més enllà del Bé i del Mal» són una col·lecció d'escrits al voltant de personatges, fets, llegendes i mites relacionats amb la, diguem-ne, «cultura occidental» i que es troben en els fonaments de l'actual civilització caòtica de la qual en patim els efectes diàriament.

Aquesta és una col·lecció oberta que s'ampliarà progressivament; va ser iniciada el mes de març de 2018 amb sis títols; el mes de novembre de 2018 s'amplià amb el quadern dedicat a Edgar Poe, i el mes de setembre de 2019, amb els consagrats a Howard Phillips Lovecraft i al mític bosc artúric de Brocelianda. Ara com ara, els títols existents són:

LILIT

LA PRIMERA DONA