Ressenya de Pere-Pau Alonso

 

 

Ressenya de

París, una guia màgica,

PER PERE-PAU ALONSO i MONTSENY

 

     París, una guia màgica, d’Emili Gil, és una obra que transcendeix la noció tradicional de guia turística per a oferir al lector un recorregut profundament simbòlic, cultural i esotèric per la capital francesa. Lluny de proposar un itinerari convencional, el llibre desplega un relat on el misteri, la història i l’imaginari ocult de «la ciutat de la llum» es fusionen en una experiència única que combina el rigor documental amb una prosa evocadora i suggeridora.

     Aquest text es presenta, des del pròleg, com a una obra híbrida, a cavall entre l’assaig, la narrativa històrica i la literatura de viatges, que no només convida a descobrir els espais físics de París, sinó també els seus racons invisibles, els seus mites i llegendes, i els ecos que hi ressonen des de la memòria cultural i espiritual de la ciutat.

 

Introducció: París com a epicentre simbòlic

     Des de l’inici, París, una guia màgica posa de manifest el rol únic de París com a ciutat símbol. Gil explora l’aura cultural i mítica de la ciutat no com un simple destí turístic, sinó com un escenari viu que encarna els somnis, les pors i les aspiracions humanes. Aquesta perspectiva permet situar l’obra en un context que va més enllà del pragmatisme funcional de les guies de viatge i la converteix en un estudi cultural profundament original.

     El text planteja París com un palimpsest on les capes de significació històrica, artística i esotèrica es superposen, donant lloc a una visió rica i multidimensional de la ciutat. Aquesta idea s’articula des de la premissa que la ciutat és, alhora, una creació humana i un espai amb vida pròpia, on la història i la màgia interactuen constantment.

 

Màgia i esoterisme: París com a escenari d’allò ocult

     Un dels elements més distintius del llibre és la seva exploració de l’esoterisme a París. Gil aprofundeix en l’associació de la ciutat amb l’ocultisme, destacant llocs emblemàtics com Notre-Dame, el barri del Marais i els passadissos subterranis de les catacumbes. Aquest enfocament no només rescata un aspecte sovint menystingut de la història de París, sinó que també ofereix una perspectiva fresca sobre la ciutat com un espai on la realitat visible es troba constantment amb l’invisible.

     La investigació sobre l’alquímia, les societats secretes i les figures històriques relacionades amb el misteri, com Nicolas Flamel, dota el text d’una dimensió cultural fascinant. Gil s’endinsa en les connexions entre la topografia de París i la seva rica tradició esotèrica, plantejant que la ciutat és, en certa manera, un gran talismà viu.

 

Història cultural i espiritual

     El llibre també destaca per la seva atenció a la història cultural i espiritual de París. Lluny de centrar-se exclusivament en els grans noms de la literatura i l’art que han deixat empremta a la ciutat, Gil rescata figures menys conegudes i espais oblidats, establint així un diàleg amb les capes menys evidents de la seva memòria històrica.

     Aquesta exploració inclou esdeveniments històrics marcats pel sobrenatural, com l’impacte de la Pesta Negra, o la Revolució Francesa, en la construcció de mites col·lectius. Això enriqueix el text amb una perspectiva que posa en relleu com la història oficial sovint està impregnada d’elements irracionals i espirituals, que habitualment no s’expliquen ni a les escoles, ni enlloc.

 

París com a espai narratiu

     Des de la publicació de la novel·la Tenebra (2014), tothom sap que Gil concep París com un espai narratiu en si mateix. De fet, París, una guia màgica és un complement excel·lent de la novel·la. Per a l’autor, la ciutat no és només un escenari per als seus textos, sinó una protagonista activa, amb racons i monuments que expliquen històries pròpies. Des dels carrers empedrats del Quartier Latin fins als grans bulevards haussmanniens, cada lloc adquireix una dimensió quasi literària, poblada per espectres del passat i significats simbòlics. Aquesta concepció, que també adopta, si més no de tant en tant, en París, una guia màgica, converteix el lector en l’explorador d’un relat viu i fluid, que va més enllà l’espai físic.

 

Prosa evocadora i documentada

     El text destaca per una prosa que aconsegueix ser simultàniament evocadora i acadèmica. Gil equilibra amb mestria l’atenció al detall històric, documental i documentat, amb una expressivitat que atrapa el lector. Les descripcions dels llocs i les anècdotes estan impregnades d’una fascinació evident per la matèria que tracta, fet que es tradueix en una lectura captivadora.

 

Un format híbrid

     L’estructura del llibre no segueix l’ordre tradicional d’una guia turística. En lloc de divisions geogràfiques o temàtiques lineals, París, una guia màgica es construeix com un mosaic d’episodis i reflexions que s’entrellacen. Aquesta fragmentació reflecteix l’esperit polièdric de París, on cada racó amaga històries que s’entrecreuen i se superposen.

     Aquest format, doncs, que pot desconcertar el lector que busqui una guia més convencional, reforça la naturalesa simbòlica i personal de l’obra, convidant a una lectura meditativa, profunda, rica i, per tant, més utilitària a l’hora de visitar els indrets assenyalats.

 

Alguns llocs emblemàtics i la seva reinterpretació

1)    Notre-Dame: el cor espiritual de París

     Notre-Dame, un dels espais més destacats del llibre, és presentada no només com a una icona arquitectònica, sinó com a un centre espiritual i esotèric. Gil examina les seves connexions amb l’alquímia, la numerologia i les tradicions hermètiques, oferint una lectura alternativa de la catedral que transcendeix el seu valor històric i artístic.

 

2)    La Tour Saint-Jacques: un far alquímic

     La Tour Saint-Jacques, que s’alça solitària a les Halles, és reinterpretada per Gil com una columna vertebral simbòlica de la ciutat. Originàriament part d’una església destruïda durant la Revolució Francesa, aquesta torre no només és un monument arquitectònic, sinó també un emblema de la tradició alquímica i espiritual de París. La seva connexió amb el filòsof i alquimista Nicolas Flamel la converteix en un lloc carregat de significació oculta, un espai on convergeixen els misteris de l’univers i el desig humà de superar els límits materials.

 

3)    Les catacumbes: el París subterrani

     Les catacumbes ocupen un lloc destacat al llibre, representant el costat fosc i inquietant de la ciutat (no oblidem que a Tenebra hi tenen una gran importància). A través d’unes explicacions que combinen la història i la mitologia, l’autor explora com aquest laberint de túnels subterranis simbolitza els abismes de la consciència col·lectiva de París, un espai on el passat roman literalment soterrat.

 

4)    La columna astrològica: un vestigi de saviesa antiga

     La columna astrològica és un altre punt emblemàtic que Gil analitza amb detall. Aquesta estructura aparentment ornamental és llegida per l’autor com un símbol de l’aspiració humana per comprendre els cicles celestials i el seu impacte en la vida terrenal. Gil ressalta com aquesta columna, amb els seus signes i lectures simbòliques, reflecteix l’equilibri entre la ciència i l’esoterisme, convertint-se en una manifestació física de la connexió de París amb els misteris còsmics.

 

5)    Els convulsionaris de Saint-Médard: fervor i descontrol

     El cementiri de Saint-Médard, conegut per les misterioses pràctiques dels convulsionaris al segle XVIII, és un altre lloc assenyalat en l’obra. Gil explora com aquest fenomen religiós de fervor extrem, amb convulsions i suposades curacions miraculoses, s’inscriu en el substrat místic de la ciutat. El cementiri, i l’església annexa, esdevenen símbols d’una espiritualitat fora de control, que desafia les normes establertes i es mou en els límits de la fe i l’heretgia. Aquest episodi històric il·lustra com París és un espai de raó i llum, i al mateix temps, un escenari d’irracionalitat i misteri.

 

6)    Els tres grans cementiris de París: Père-Lachaise, Montparnasse i Montmartre

     Gil analitza amb profunditat el paper dels tres grans cementiris de la ciutat. Aquests indrets d’enterrament emergeixen com autèntics paisatges de la memòria col·lectiva, on s’entrellacen la història, l’art, la ciència i la màgia.

     El fossar del Père-Lachaise és interpretat com un jardí de la mort i de la glòria, on reposen figures tan icòniques com Oscar Wilde, Edith Piaf, Allan Kardec, Colette, Jim Morrison, Amadeo Modigliani, Paul Éluard i Théodore Géricault, entre molts altres. Gil ressalta com aquest espai és, en realitat, un museu a l’aire lliure, una representació monumental del passat que uneix l’admiració pel geni humà amb la consciència de la seva mortalitat.

     Montparnasse, per la seva banda, es presenta com un cementiri íntim, potser més vinculat als cercles intel·lectuals i artístics. Amb noms com Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Charles Baudelaire, Guy de Maupassant, Serge Gainsbourg, Samuel Beckett, i moltíssims més, el mortuori exemplifica l’esperit existencialista i el qüestionament del sentit de la vida.

     Montmartre és explorat com un espai que reflecteix el caràcter bohemi i creatiu del barri que li dóna nom. En aquest cementiri reposen figures com Stendhal, Gautier, Charcot, Dalida i Degas, i Gil subratlla com les tombes esdevenen una extensió del mateix esperit d’experimentació i llibertat que va caracteritzar Montmartre durant els seus anys daurats.

     Els tres cementiris són uns veritables territoris simbòlics que encapsulen els diversos aspectes de l’ànima parisenca: la grandesa, la introspecció i la creativitat desenfrenada.

 

7)    Els cafès i les places: espais d’introspecció i revolució

     París, a més, és retratada com un lloc de trobada, reflexió i acció. Els cafès i les places esdevenen escenaris d’idees revolucionàries, d’intercanvi cultural, però també espais de solitud i recolliment. Gil aconsegueix transmetre la doble naturalesa d’aquests llocs com a punts d’encreuament entre la quotidianitat i l’excepció.

 

Un diàleg amb la tradició literària

     L’obra està impregnada d’un diàleg constant entre la tradició esotèrica i la tradició artística. Gil cita figures com Baudelaire, Nerval i Apollinaire, que han mitificat París com un lloc de transformació interna i estètica. Aquesta intertextualitat enriqueix el text, el converteix en una invitació a redescobrir la ciutat des de la perspectiva dels seus creadors més il·lustres.

 

París com a microcosmos universal

     Un dels assoliments més notables del llibre és la seva capacitat per utilitzar París com un microcosmos de la condició humana. Gil mostra com la ciutat, amb les seves contradiccions i paradoxes, encarna les tensions entre la modernitat i la tradició, la raó i l’instint, el sagrat i el profà.

 

Un llibre singular en el gènere de les guies

     París, una guia màgica es desmarca de les guies tradicionals per la seva ambició conceptual i estilística. Això la fa una obra més propera a l’assaig literari i a les denominades guies sentimentals, que no pas al manual pràctic, oferint un enfocament que apel·la a un públic culte i interessat en la dimensió oculta de la ciutat.

     En un moment en què les guies de viatge tendeixen a ser dominades per una orientació funcional, l’obra de Gil representa un retorn a la tradició humanística de la literatura de viatges. Aquesta obra no només informa, sinó que inspira, convidant a una contemplació més profunda i reflexiva de París.

 

     En síntesi, París, una guia màgica és una obra que transforma la noció de guia de viatges en una exploració cultural, històrica i esotèrica. Emili Gil ens ofereix un retrat inusual i captivador de París, una ciutat que aquí es revela com un ésser viu, amb capes de significació que es despleguen infinitament. Aquesta obra és un exemple brillant de com la literatura pot convertir un lloc físic en un espai de somni i reflexió, convidant el lector a redescobrir una ciutat, i alhora, la seva pròpia relació amb el món visible i invisible.

 

Pere-Pau Alonso i Montseny

Sabadell, 27 de desembre de 2024